ALÒS DE BALAGUER

EL  CONGOST DE MU

UNA PERLA DEL SEGRE

Dimecres 14 de setembre

INTRODUCCIÓ

Alòs de Balaguer es un petit assentament rural de 144 habitants, situat gairebé al bell mig  de la comarca de la Noguera, (297 msnm).  El trobarem a l´oest d´Artesa de Segre, o be a  l´est, segons es miri, de la presa de Camarasa.  A part de ser el poble amb mes fonts que mai he vist.  I no pas d´aquelles que porten aixeta, no, sinó d´aquelles que ragen  dia i nit .  També es l’accés natural a una de les joies que ens ofereix el transcurs del riu Segre, el Congost de Mu, o de Mur, i que avui serà objecte de la nostra visita.

APROXIMACIÓ

Arribats a la població, i sense entrar al nucli urbà, trobarem el pont que salva el Segre, i  al costat d´un brollador de quatre generosos dolls,  hi han els indicadors que ens acompanyaran durant tot el trajecte per tal no ens extraviem, encara que tant la pista com la sendera,  per si soles estan ben definides. Podem començar a caminar aquí, (Camí del Solà) o be seguir amb el vehicle fins cobrir els 3´5 km. que ens separen del mateix congost, ara be, nosaltres, nomes varem fer-ne un, es a dir, arribarem al segon broll, i com el vial sense asfaltar estava en bastant mal estat, iniciàrem la travessa allà mateix.



Font de l´Espadella



La font de l´Espadella, es un lloc idíl·lic per tal de fer bons àpats, a part d´un aigua molt bona, podem gaudir d´una esplèndida barbacoa coberta, de planta circular, taules i bancs sota una ombra vegetal que, realment fa d´aquest espai un autèntic oasis, sobre tot quant la calor  es deixa sentir.

El relleu, es bastant planer, petites pujades i baixades molt suaus l’amenitzen. El paisatge, esdevé força relaxant, sobre tot per la omniscient presencia del riu  que baixa pausat, molt ample i cabalós a la nostra esquerra.

EL CONGOST

 Allunyant-nos 300m. de la font, i a uns  50,60m. per damunt nostre,  tenim la cova del Parco, lloc d´importants troballes arqueològiques, que daten l´activitat humana des del final del paleolític superior, fins l´edat del bronze.  Es tracta d´una espaiosa balma, semi tancada que s´utilitzava per guardar ramat. Penetrant per una esquerda d´uns 3 m d´amplada arribem al seu final, uns 10 m en total.

Ja des d´aquest indret, es perfila amb claredat l´estret al que no trigarem gaire en arribar.  Efectivament, tan bon punt on s´acaba l´accés per vehicles,  comença el que pròpiament denominem congost de Mu.  Podem observar com la tectònica de plegament  fa que el sinclinal, amb una curvatura de 45º s´enfonsi en les verdes aigües. La serralada de la Carbonera,  te el seu punt mes elevat en el  pic de Mu, (718m) mentre l´afrau resta a l´altre extrem.  Es tracta d´una genuïna vall d´origen fluvial que a força de torrentades, va anar excavant la llera, tot obrint-se pas a traves de les roques calcàries pertanyents a l´era secundaria  (mesozoic,  Des de 251 a 65 milions d´anys), concretament al cretàcic superior. Podem trobar  gresos arcaics, calcàries bioplastiques, esculloses , lacustres, i alguns nivells de lignits.

De fet, el pas s´acaba aviat, dons es flanqueja amb tota la comoditat, gracies a la construcció d´una robusta  passarel.la metàl·lica que, al marge de facilitar-nos la marxa ens permet veure al detall  aquell espectacle geològic.

A partir d´ara, continuem per un sender ben visible, que va prenent alçada de forma molt suau. També passarem pel costat de la font de la Feixa, i  seguirem fent ruta fins adquirir la cota mes alta  per la vessant de Lo Palomar, zona privilegiada per tal de visualitzar tota la perspectiva de la travessa  ambdós sentis.

Els profunds i verticals meandres, contrasten ara amb l´altitud de la mola del Mont-Roig que,  de forma imponent, domina el relleu durant gairebé tota la caminada. Encantats amb aquest festival paisatgístic, i gairebé sense adonar-nos, ens situem al barranc del Palomar on hi ha la única cruïlla (senyalitzada) que, per un costat es dirigeix cap a la part de Penalta i l´altre,  la que nosaltres prendrem, baixa novament a nivell de riu, en una ziga-zaga molt pronunciada.

El que ens resta ja es poca cosa, però no es pas per axó  menys interessant.  El passeig per  l´exuberant ribera, ens condueix al pont penjant que vola sobre el Segre. Es llarg,  potser uns 25 o 30m i es balanceixa suaument mentre el creuem, el cabal d´aigua es impressionant, i mes encara quant el veiem tan a la vora de les nostres botes...  Si mes no,  ens espera una segona passarel.la, molt mes llarga que la primera, completament aèria i amb el pis transparent, la qual cosa, a bon segur que obligarà aquells que no poden controlar el seu vertigen, a mirar a un altre costat.

Es en aquest indret, on les aigües salten una petita resclosa essent aprofitades per la hidroelèctrica ENDESA. Això passa pocs metres abans de l´aiguabarreig entre el Noguera Pallaresa i el Segre, punt on es dona per acabada  l´excursió. Tanmateix, nosaltres varem continuar un parell de km mes per la carretera asfaltada que segueix paral·lela al curs del torrent, tot arribant-nos fins les cases de L´Illa, o l´antic poblat dels treballadors de FECSA que edificaren les instal.lacions i la presa de Camarasa, ara abandonades.  Servint-nos de la pau i bona l´ombra del lloc, varem fer concessions als nostres estomacs i tant la Petiteta, com l´Orió, (els nostres gossets) aprofitaren per tal de remullar-se una mica, abans d´iniciar la tornada. Des d´aquest punt, per sota de la carretera que porta a Tremp, es pot apreciar  la gran verticalitat del penya-segat sud del Mont-Roig, on resta enclavada la cova del Tabac, i tota la curiosa fenomenologia càrstica d´aquest massís, de la qual  farem un bon resum  en properes dates.



Paret sud del Mont-Roig

EL RETORN

La tornada va estar presidida i sobre tot, condicionada, per les altes temperatures, tant fou així que els animalons, ho van passar realment malament ja que vorejaren  el cop de calor. Les parades a les minses ombres foren nombroses, fins arribar novament a la Font de l´Espadella on teníem el cotxe.  Allà,  varem fer una obligada migdiada tots plegats, abans de tornar cap el càmping Zodíac,  on teníem la base d´operacions “vacacionals”.  Per cert, un càmping exclusivament per nosaltres!!!    Gracies Joan per la teva amabilitat i confiança, si ens pots llegir!!

SINTESI  KILOMETRICA

Alòs de Balaguer – Font de l´Espadella                                                                    1´0 Km

     “             “         - Passarel.la del Congost de Mu                                                 3´2 Km

     “             “         - Aiguabarreig del Segre amb el Noguera Pallaresa                  6´5 Km

     “             “         - Casetes de l´Illa                                                                         8´5 Km

Caminàrem uns  17 Km entre l´anada i al tornada, i férem uns 310 m de desnivell màxim  acumulat.

ALGUNA SUGGERENCIA

Hem trobat a faltar, un enllaç de camí que permeti unir l´aiguabarreig, amb la part superior de la pressa de Camarasa, per tal de poder accedir a la base del Mont-Roig, dons pel que sembla l´unic existent actualment, es dins de la propietat d´ENDESA, i no es permès el pas a ningú que no pertanyi a la mateixa empresa. Crec que seria una bona opció allargar el recorregut, i dotar-lo així encara de mes atractiu del que per si sol ja  te.

Quim     

   

 

CAMINANT PER LA GARROTXA

VIA VERDA OLOT- GIRONA

Diumenge 12 de juny del 2011

UNA MICA D’HISTÒRIA

Les actuals vies verdes, solen ser els traçats que antigament feien anar els anomenats “carrilets”, o ferrocarrils de via estreta, principals agents de la dinamització econòmica i social de les comarques per on creuaven.

Aquesta línia es construí en diferents etapes des de Girona fins Olot, estrenant-se el 14 de novembre del 1911. El  cost rondà els 8.000.000  de les antigues pesetes. La  posada en marxa va estar un tant accidentada, dons el  dia en que les autoritats l´inauguraven, la locomotora exploradora descarrilà, i el seu paper va restar un tant deslluït, degut al gran retard que es produí.  Des de llavors, va començar a circular un sarcasme que mes o menys deia així “El tren d’Olot surt quant vol i arriba quant pot”.

Tot i amb això, els olotins, van apreciar molt aquest servei, tant, que encara avui, en senten força enyorança.

En Domingo Puig-Oriol fou el primer en tirar endavant un projecte, que aniria passant de mans en mans, fins el 16 de juliol de 1969 en que es clausurà desprès de moltes vicissituds, per manca de rendibilitat.

El “Ferrocarril econòmic Olot-Girona” consta també com el primer nom que va rebre la companyia, i el seu trajecte de  54´76 km restava integrat per: 16 estacions, 2 baixadors,  30 ponts i  2 túnels.  Transportava passatgers i mercaderies,  substituint les diligencies.

L´EXCURSIÓ

Entrem a la capital de la Garrotxa per la C-152 i aturem l’autocar al km 49, a tocar  del conegut “Pont de ferro” que salva el riu Fluvià. Anem amb la gent del Centre Excursionista de Borges, (sobre 50 persones de diferents  edats).  Desprès d´esmorzar in situ, gairebé la totalitat de companys, faran la ruta, en bici, i uns pocs a peu.  Els uns recorreran els 54´76 Km fins Girona, i els altres, farem 20Km. fins St. Feliu de Pallarols.  Sobre 2/4 de 3, ens recolliran en aquesta població per tal d´anar a dinar tots plegats al restaurant.

Els primers 7 km, transcorren per una pista pavimentada a base de sauló compactat, i travessa una zona semi urbanitzada, verda, plana, i plena de camps de cultiu que resulta en extrem relaxant, fins arribar a Les Preses, aquí el camí es desdibuixa bastant degut a que cal travessar uns carrers del raval fins sortir novament a la  C-152, la creuem amb molta precaució dons val a dir que es molt perillosa. Llavors comença un tram bastant desagradable que va paral·lel a la mateixa tot tenint que suportar un intens transit, soroll , fums... Això durant uns dos Km. fins arribar al desviament que porta a St. Esteve d´en Bas, aquí ens cal passar per sota d´un pont, per tal de reprendre novament la via. I amb ella torna altre cop la tranquil·litat, i sobre tot el bosc.

Arribem a St. Esteve  (1,5/2Km) i agafem la C-63. A l´abandonar la població ens aturem una estona per tal de veure la maqueta de tren que, exhibeixen en funcionament els companys de L´Associació Amics del Tren Olot-Girona. Al marge d´aquesta curiosa reproducció, autentica delícia dels nanos i dels no tant nanos, També tenen la seva seu social.

El temps no perdona i hem de prosseguir la marxa. Tot el segment que ara iniciem, es desenvolupa a traves de la Vall d´en Bas, i mor en la collada del mateix nom  (558 m. Sobre el mar,) val a dir que hem tornat a deixar el traçat i hem hagut de endreçar-nos per l´antiga carretera ara en desús. El descens el farem per la mateixa, fins arribar a un punt on sortim novament a la C-63, però, es en aquesta intersecció, on a ma dreta, torna a eixir la via,  ara ja no la deixarem fins el final a 4-5Km. Aquesta part del recorregut, es potser  la mes bonica ja que la frondositat i la verdor son francament exuberants.

Finalment desprès de 4’5 hores de caminar arribem a la meta de St. Feliu de Pallerols.

Mentre no venen a recollir-nos, aprofitem per tal de fer un beure a l´antiga estació del carrilet, amb els altres companys que plegats sumem la totalitat de “caminaires”, uns 9 en total.

Al voltant de les 15´00 h. arriben els “bicicleteros” amb l´autocar, carreguem estris i anem finalment a dinar al conegut restaurant del Santuari del Far.

L’accés es fa per una estreta carretereta,  (Vic a Colldecondreu km. 4) que serpentejant arriba a dalt de la cinglera on es troba el conjunt històric (1223 m.) Tenim constància de la seva existència en documents de l´any 1260 (Segle XI) on figurava una primitiva església, probablement d´estil romànic, que va estar destruïda per un fort terratrèmol el 1425. La seva reconstrucció va tenir lloc entre els anys 1599 i 1648.  Si mes no, l´estil aplicat ja no va estar el mateix. Finalment l´hostal fou reedificat l´any 1970.

El dinar va estar bo i abundant, no hi va mancar de res, (excel.lent relació qualitat preu)  un cop “aprovisionats”, sortim a l´exterior, on podem gaudir d´una balconada amb una impresionant caiguda vertical i vistes panoràmiques extraordinàries, dels Tallats de Tavertet, les Guilleries, el Pantà de Susqueda, Sau, el Montseny, i a l´est la Mediterrània, tant es així, que malgrat es un bon tros terra endins, hi ha una llegenda popular que explica que quant hi havia tempesta, els pescadors veien una llum en el santuari del Far, que els ajudava a orientar-se.

En cavat de fer les fotografies de rigor, pugem novament a l´autocar, i tot dient adéu a l´entranyable indret, iniciem el retorn cap a Borges.

OBSERVACIONS

Fer aquesta via a peu, comporta moltes molèsties, tant pel que així ho fa, com pels que van en bici, puig que els uns han d´anar contínuament apartant-se per no ser atropellats, i pels altres constituïm un obstacle que els obliga a reduir la marxa, i anar avisant. El volum de transit dels vehicles de dues rodes es molt alt.

Fora bo, eliminar la creuada de carretera C-152, a la alçada de Les Preses, dons resulta realment perillosa, abans de que es produeixi algun lamentable accident.

Tanmateix suprimir, tot el tram que discorre paral·lel a la mateixa per lo desagradable que arriba a ser.

EN UN FUTUR PROPER...

Està previst allargar la longitud d´aquesta travessa encadenant la que be de St. Joan de les Abadesses fins Olot i un cop arribats a Girona, afegir la que ens deixa a St. Feliu de Guíxols, unint en un sol traçat els Pirineus amb la Costa Brava, sumant  un total de 135 km.

Quim      

EL MONTSANT II

EL CONGOST D´EN FRAGUERAU, O TRAVESSA D´ULLDEMOLINS AL PANTÀ DE MARGALEF

SERRA DE LA LLENA-MONTSANT          21 DE MAIG DEL 2011

El riu Montsant te el seu origen a les muntanyes, de Prades, (“fresques però no pas regalades...”) A la vora del tossal de la Baltasana (1201m). En el seu tranquil discórrer, dona vida a quantioses petites poblacions, recollint de passada un bon nombre d´aportacions hídriques.

De fet, rep la denominació de riu de Prades, fins que no arriba al terme de Margalef on adquireix la de Montsant, i amb aquesta, es diposita a la presa de la Vilella Baixa, on ja barrejat amb moltes mes aigües, surt en direcció a L´Ebre (Garcia) com riu de Siurana.

El fragment que a nosaltres ens interessa, es sens dubtes el que va des d´Ulldemolins a Margalef, circulant sinuós entre la Serra de la LLena (Garrigues), i el Montsant, (Priorat). Acumula uns 270 m de desnivell negatiu, però, aquesta dada resultaria enganyosa si no deixes clar que, també hi entra molta pujada al llarg dels 15´2 km que te de recorregut. No es recomanable realitzar aquesta excursió durant l´estiu.

La practica totalitat de la caminada es desenvolupa sobre conglomerats massius pertanyents a l´oligocè (33´9 milions d´anys) Tercera i ultima època del Paleogen que a l´hora es una de les subdivisions del Cenozoic. Era terciària.

Es essencial per portar a terme aquesta travessa d´una sola vegada, disposar d´un mínim de dos vehicles segons el nombre d´assitents, per tal de poder fer el trasllat d´una població a l´altre.

En el lloc de trobada, el pantà de Margalef, érem tots a les nou en punt. Varem deixar un dels cotxes en el mateix pàrking, i d’immediat pujàrem tots a l´altre per tal de dirigir-nos cap a Ulldemolins. Un cop arribats, travessàrem el poble seguint els cartells que indiquen “Ermites”. A uns 3´4 km per una calçada en regular estat, arribem a l´ermita-berenador de St. Antoni, es tracta d´un espai veritablement acollidor, amb fonts i arbres per arreu, tampoc hi manquen taules, bancs i barbacoes. Tot es veu ben cuidat, es aquí on desdejunem. Un cop satisfeta aquesta vital necessitat, anem a fer un cafè a la masia que hi ha adossada al petit temple, regentada per una simpàtica parella. Al marxar, l´home ens preguntà si hi tornaríem pel mateix lloc, en dir-li que no teníem aquesta intenció, ens va encomanar que hi donéssim records a les escales. La veritat es que ens ho varem prendre com una broma que no enteníem massa, i tot acomiadant-nos, estrenarem la travessa.

Tan aviat abandonem aquell petit oasis, iniciem una baixada bastant pronunciada per una pista plena de dreceres que la fan sensiblement mes curta, son ben senyalades per les marques roges i blanques del GR 65-5. Aquest llarg baixador, ens situa a les portes de l’anomena’t Congost d´en Fraguerau, que va des d´aquest punt fins l´ermita de St. Bartomeu. L´itinerari continua desprès amb altres senyalitzacions mes casolanes tals com fites de pedres o indicadors metàl.lics.

El que primer trobem es l´indret anomenat les Cadolles Fondes, paratge bastant inaccessible i ombrívol on la gent sol banyar-se. Val la pena aclarir que, gairebé tot el riu Montsant es “banyable” en multitud de precioses i solitàries raconades.

A mida que ens anem endinsant, el paisatge es torna mes feréstec i les formes de les roques, a quina mes suggerent. Noms com “el cap de nen”, La punta de la galera”, “La roca balladora”, “Els tres jurats” Li afegeixen personalitat ofereint-nos una bona mostra de l´imaginari popular. Gran part d´aquest recorregut circula per un frondós camí integrat bàsicament per vegetació de ribera. Tanmateix, abunda el pi quant anem guanyant alçada.

El traçat es desenvolupa entre un suau pendent i plans, lo qual fa que aquest tram sigui una autentica delícia, gracies a aixó gairebé sense adonar-nos, ens situem davant de la cruïlla que ens conduirà al primer pont penjant i mes tard a l´ermita de St. Bartomeu. Desprès de pujar durant una estona pel barranc, arribem a la gran balma on s´hi van aixecar unes parets de protecció, per tal de fer-la mes confortable. Aquesta concavitat, fou habitada als voltants del 1650, per un grup d´eremites entre els quals s´hi trobava en fra Guerau Miquel, que donà nom al congost i al qual se li atribueix la construcció de l´austera esglesieta d´estil romànic dedicada al mateix Sant.

Seguint el corriol que passa pel costat d´aquest habitacle troglodític, per tal d´arribar a la planada del temple, localitzem un caos de blocs que ha format una cavitat en l´interior de la qual, descobrim la font dels Cossis, es tracta d´un degotall continuat que ha anat creant una sèrie de gourgs esglaonats, on es pot beure de les seves nítides aigües. Marxarem tan bon punt haguem visitat el diminut bust, de l’últim ermità que feu vida solitària en aquesta apartada vall. Es tracta d´en Francesc Palau i Quer que s´instal.là durant l´any 1851.

Regressem per on hem vingut i tornem a creuar el pont penjant fins arribar al viarany que anteriorment havíem deixat. A partir d´ací, tot continua en la mateixa tònica mentre anem avançant pels toms i retombs que, conformen els nombrosos meandres del riu Montsant. Arribant a la cova de l´Argamassa, som pràcticament a l´equador del trajecte. En realitat no es tracta d´una cova, sinó d´una balma mes, de les moltes que podem trobar en aquests massissos. La caverna en particular, sembla ser que te un inquilí, dons trobarem estris de cuina, sal, oli , restes d´un bon foc i una vella catifa que suposem seria la part destinada a dormitori. Volíem dinar allí, però anàvem molt be de temps i varem decidir continuar.

Nomes sortir, llegim un indicador metàl•lic múltiple amb una de les senyalitzacions torçada, (A Margalef) en conseqüència no estàvem gaire segurs de prendre la direcció correcta, per tant seguírem el rierol que teníem a ma dreta fins que ens adonàrem que remuntàvem les aigües, quant en realitat havíem d´acompanyar-les en el seu descens. Aquest detall ens feu recular fins la sageta errada, allí mateix varem utilitzar un petit pas que ens permeté travessar el torrent i reprendre el sentit orientatiu adequat. Es a partir d´aquesta posició, quant el sender comença a fer desnivells positius, i els senyals de referència estan constituïts per fites de pedres apilades. Anem guanyant alçada i afortunadament la vegetació exuberant ens protegeix del Sol, dons fa estona que pica, sobre tot quant surt, ja que de tan en tant es nuvolat. Una font de bon doll a ma esquerra, i bastant camuflada en la verdor, fa que ens aturem a refrescar-nos. Aviat sortim a cel obert, estem novament a nivell de riu on s´hi troben unes marmites d’aigües transparents que, inviten a fer un bon bany, malauradament hem de passar de llarg.

Mes endavant, ens cridà l´atenció una petita construcció recolzada en unes roques despreses, la seva aparença era bastant desconcertant. Esta abandonada...? hi viu algú?... Cabòries que es portaven el Manel i el José, mentre aquest últim s’acostà a l´entrada dient en veu alta: la porta de ferro es tancada!!. No va tenir gairebé temps d´acabar la frase quant aquesta es va obrir de sobte, apareixent un noi jove amb pinta de “raftafari” que ens tragué de dubtes immediatament. L´escena ens va fer riure, i varem xerrar uns minuts abans de prosseguir.

Desprès d´avançar una estona, ens sortí al pas una infraestructura de ciment que tenia l´aspecte d´una comporta, però no, puig que un joc de rampes feia que l´aigua baixes acanalada salvant així el desnivell. El José, ens explicà que la seva finalitat consistia en facilitar que les truites poguessin remuntar el salt i aconseguir d´aquesta manera el seu propòsit de dipositar els ous prop del naixement.

Allà mateix els va semblar adient llevar-se les botes, i posar els peus en remull, tot coincidint per unanimitat que, el líquid element era realment glaçat. Aquesta oportuna propietat, l’aprofitàrem per tal de posar les begudes a refredar, i sota l´ombra d´uns arbres, varem parar taula disposant-nos a dinar.

El descans es va perllongar fins quarts de quatre, hora de partir novament. En realitat pensàvem que ja teníem l´embassament a tocar, tal com comprovarem al cap d´uns trenta minuts, el que no sospitàvem era que a continuació, encetàvem la part mes dura de la marxa.

El corriol comença a enfilar-se uns centenars de metres recent iniciat el recorregut perimetral del pantà, per tal de tornar a descendir al cap d´una bona estona. Aquesta dinàmica ja ens acompanyarà fins el mateix final de la singladura. Ara be, la situació empitjora sensiblement, quant els costers son arranjats a base d´escales d´alts i inacabables graons, la qual cosa ens retornà al cap, les paraules d´aquell home que ens donà records per elles, aquí la “broma” adquiria tot el seu significat!! Aquesta part del recorregut, es fa feixuga, si mes no, queda bastant compensada per l´extraordinària bellesa del paisatge.

Arribem finalment a l´entrada del barranc de la Taverna, i tornem a sortir de la ruta per tal de visitar, encara que nomes sigui per pura cortesia, el vestíbul inundat de l´hipogeu que porta el mateix topònim. Si a l´exterior la calor es deixava sentir de valent, a l´interior, fou tot el contrari, el fred era potser excessiu. Un cop refets, desfem el viaró fins arribar al pont sobre la mateixa canal, el creuem i caminem el poc que ja ens resta per tal de liquidar la tirada, concretament, a la zona d´estacionament i acampada existent al costat de la presa, que... per cert, es repleta a vessar.

Carreguem els estris al vehicle que hores abans allí havíem deixat, dirigint-nos tranquil•lament a Margalef. Desprès d´hidratar-nos a costa d´unes bones gerres de cervesa, enfilem cap Ulldemolins a buscar l´altre, on satisfets del tot, per la gratificant jornada, donem per acabada la sortida, i ... fins la propera col.legues!!

Quim