Estadistiques

28 d’ag. 2010

RUTA DEL COLL D'ESTENALLES A LA MOLA DE SANT LLORENÇ DEL MUNT


UNA PASSEJADA HIVERNAL I DIVERTIDA  (13/ 3/ 2010)

Durant la meva joventut, havia recorregut molts indrets d´aquesta petita joia de la Serralada Prelitoral Catalana, si mes no, sempre guiat per la passió exclusivista que en aquelles èpoques dominava la meva vida de cap a peus, es a dir, l’espeleologia. En conseqüència mai vaig gaudir d´un simple passeig superficial, amb l´unic propòsit de caminar observant el seu peculiar paisatge i com no, aprenent de la seva enigmàtica i accidentada historia.

El trajecte que va des del Coll d´Estenalles (870 m), fins el pic de la Mola (1.095 m), passant pel peu del Montcau (1051m), te una longitud aproximada d´uns 5 km que, en condicions normals es poden cobrir sense fer carreres en unes 2, o 2´5 h, si anem fent fotos. Nosaltres en aquesta ocasió, varem trobar-nos amb uns 40 cm. de neu i gel, la qual cosa ens dificultà, i molt, la marxa.

L´itinerari, es prou clar com per no equivocar-nos, està molt ben senyalitzat, (en qualsevol ruta) a base de les típiques de marques pintura, amb fites metàl•liques, i fins hi tot, cartells indicadors. No te pèrdua.

                          
Sortint de darrera l’antiga caseta dels “Peons caminers” (on hem deixat el vehicle), ara Centre d'interpretació, situat al mateix Coll d´Estenalles, anirem ascendint i planejant alternativament, mentre voregem el peu del Montcau. Una mica mes avall, tenen el seu enclavament les “coves del Bisbe,” velles surgències fossilitzades, i habitacle prehistòric amb restes del neolític i de l’eneolític.

Continuem fins arribar al Coll d´Eres, la neu gelada, no ens va permetre veure part de la necròpolis visigoda que encara resta en aquest lloc. Al marge d’ossaments humans, també es trobaren estris personals, entre ells destaca una coneguda sivella de bronze. Enterraments com aquest, encara sen descobreixen avui dia distribuïts per diferents zones de la serralada.
                                    
La pista va en ordre ascendent però molt suau al llarg de “la Carena del Pagès” que, troba la seva fi en un parell de pronunciats descensos. Prosseguint, aviat ens conduirà a l´encreuada del “Morral del Drac”. Espai de llegendes fabuloses carregades d´odi, revenja i terror.
                                     
                                     
Explica una crònica anònima del segle IX, que una nodrida partida d´àrabs, fugint de la forta embranzida reconqueridora del comte Guifré, travessaren la Mediterrània i amb ànim de revenja s´endinsaren a les selves d´Africa, per tal de capturar el cadell d´un monstre desconegut que, amb innombrables dificultats arrossegaren fins aquest punt de la muntanya. Quant la bestia va ser adulta, començà a fer estralls entre la població, i el bestiar.



Les desgracies, l’esglai i la ruïna foren grans, fins que els fets arribaren a coneixement del Comte de Barcelona, que ordenà d’immediat a un dels més valents cavallers del comtat, per tal que anés i acabes amb aquella abjecte criatura.



Arribats a la cruïlla, iniciaren batalla, si mes no, desprès de patir nombroses baixes, van ser derrotats i es bateren en retirada. Assabentat de l’infructuosa escomesa, el Comte, decidí llavors prendre-us-ho com una qüestió personal.



Hi anaren a St. Llorenç del Munt de nit, i quant clarejava l´alba, es van sorprendre al veure com aquella quimera voraç, batent unes prodigioses ales de ratpenat, es precipità a sobre d'ells.



La lluita es perllongà indefinidament, els embats del drac eren devastadors, les sagetes i pedrades, lliscaven pel damunt de les impenetrables escates que cobrien el seu tors. Ja tot semblava perdut, quant aprofitant una fatal errada d´aquell esser antinatural, en Pilós aconseguí travessar el seu ventre d´un precís cop de llança. La fera, emetent brams indescriptibles de dolor i ferida de mort, aixecà un agònic i últim vol, estavellant-se definitivament damunt del Puig de la Creu, instant en el que deixà d´existir.

 

Desprès de donar les gracies al Comte Guifré, dons de no ser per ell, aquesta sortida hagués comportat un risc inassolible, reprenem l´itinerari fiant-nos del cartell indicador que, ens acosta al tram final a traves dels inclinats contraforts de la Mola. En aquest indret el corriol es torna molt imprecís i perillós ja que, la roca nua es completament coberta de glaç. Superada aquesta dificultat, ens situem davant d´una estreta canal que ascendeix bastant verticalment a ma esquerra. Un cop eixim de l'escletxa, podem divisar la darrera rampa que, ens separa del cim on es retalla contra el blau cel, la peculiar silueta del monestir.
                                   
Aquesta sòlida construcció d´estil romànic, a l´igual que d´altres temples de la zona, arrosseguen uns orígens i finalitats molt imprecisos, degut a la manca de documentació històrica, dons malauradament va estar destruïda gairebé en la seva totalitat, víctima dels avatars de la reconquesta.

                                           
Suposadament fundat l'any 950 per uns devots eremites que, voluntàriament s´allunyaren de l’existència llicenciosa de la plana, per tal de dur una vida d’absolut recolliment espiritual, allà on prèviament s´erigien unes capelles dedicades a Sta. Maria, St. Miquel, i St. Llorenç.



Va ser aquesta última la que donà nom a tot el conjunt (S.IX) Mes tard, ens assabentem a traves d’una narració de l’època que, durant una de les ràtzies d´Al-Mansur pel Vallès, i que s´escamparen fins Barcelona, mataren l´abat Joan de St. Cugat, i dotze monjos també benedictins que, s´havien refugiat a la ciutat Comtal. Només es lliuraren de la mort una petita part de la comunitat que, o be ja residia, o be n´havia fugit, a St. Llorenç. Justament per aquesta ressenya es sospita que, pels vols del 985, el monestir ja estava en mans dels seguidors de la regla de Sant Benet, congregació, es creu, que l'ocupà al llarg d'uns 600 anys (S.IX al XVI).

                         
El darrer monjo l’abandonà el 1804.



Durant la guerra del francès va patir greus destroces, encara que testimonis contemporanis, constaten que ja era el seu estat molt deplorable quan aixó succeí.


                                        
L’església consta: d’una planta basilical de tres naus amb els corresponents àbsides d'estil llombard. Una volta de canó, o mig punt. El creuer, situat quasi al centre, com les esglésies del segon període bizantí, es coronat per un cimbori sostingut sobre trompes a la usual forma catalana. Disposa també d´un campanar de planta quadrada rematat amb línies escalonades.

En el que devien ser les dependencies dels monjos, actualment hi ha una mena de restaurant-refugi on serveixen tota classe de begudes, i plats casolans, aixó si, a uns preus una mica fora de mercat, tan mateix es comprensible, puix que totes les existències s´han de transportar a llom de cavalleries.
L’allargassa’t menjador consta de dues estances paral•leles fornides de taules rustiques de fusta. Nosaltres varem poder triar la del costat que comunica amb l´exterior, mitjançant uns amplis finestrals on la llum i l´escalfor del sol esdevenen força reconfortants. Tanmateix resulta un gran plaer, al marge de la restauració en si mateixa, el poder fer-ho gaudint d´una vista tan extraordinària. Certament, tot el conjunt d’experiències viscudes durant la jornada, constitueixen una gratificant experiència del tot recomanable.
Quim