El refugi 307, El Poble Sec de Barcelona

Aquest article va ser publicat al bloc TROBADOR, i ha estat recuperat per al nou TROBADOR2, per l'autor.

Ja eren tocades les deu del vespre aquell fatídic 16 de març de 1938 i a casa acabàvem de sopar. A les nostres vides, pertanyíem als gentils, s’hi havia introduït una guerra fratricida que mai no hauria d’haver-se iniciat. Cap pretext, per molt ben disfressat de patriota que se’ns presenti, o la causa es faci aparèixer justificada i legal, pot exculpar un conflicte tan negligent, descurós i il·legítim.



Detall interior del refugi. La bifurcació

Les sirenes que ens advertien del perill van despertar amb un sonor i aterrador xiulet. El malson es va incrementar en sentir-se el remor dels avions a la foscor de la nit de Barcelona, eren Savoies S-79, màquines de matar, desinteressadament enviades per la fraternitat feixista italiana. Duien el mal a les entranyes. El bombardeig es va allargar durant dos dies, amb un total de dotze atacs aeris sobre la ciutat. Morirem més de mil persones, totes van ser víctimes, i totes eren innocents.

Avions tipus Savoia S-79 en formació



Barcelona fou la primera ciutat de la República que patí els bombardeigs aeris indiscriminats per part dels insurrectes, espècimens que es feien dir “els nacionals”. En algunes converses íntimes es deia d’ells que no eren nacionals, sinó, “nacios mal”, una forma de dir “mal nacios”.
Com que no s’havia pensat mai que existís un enemic capaç de bombardejar la població civil, s’estava molt lluny de conèixer la potencia destructora dels atacs aeris sobre la ciutat. Ens quedava en el record la tardor del 36, quan les autoritats democràtiques ens van instruir sobre la possibilitat que Barcelona patís un atac aeri dels insurrectes, alliçonant-nos de la millor manera, amb una organització bàsica, d’enfrontar-nos al perill. Inclòs es van assajar amb les sirenes que ens alertarien de l’arribada dels aparells. Després dels primers bombardeigs es va veure que l’ocupació en massa dels subterranis del metro i ferrocarril feia necessari la construcció de més resguards. Els mateixos ciutadans van assumir la seva defensa construint refugis repartits per la ciutat, amb un desconeixement real de la capacitat resistent del blindatge dels subterranis. Els homes joves estaven al front de guerra i els túnels els van haver de fer entre les dones, els nens i les persones grans.
El 307, es va construir al carrer Nou de la Rambla, confluència amb el Passeig de Montjuïc, va ser excavat pels veïns ajudant-se de pics i pales, les úniques eines que van utilitzar per penetrar la dura roca del subsòl del barri. En un principi es projectaren 400 metres de galeria, que hauria de disposar de tres accessos, i se li va donar una secció en galeria de mina recoberta de maons ceràmics i un reforç a la part superior amb volta a la catalana. La normativa de la Generalitat establia les condicions d’execució que s’havien de complir per considerar el refugi segur. D’entre elles la de situar les cambres higièniques a la banda d’entrada, o arrodonir les arestes per moure lliteres sense entrebancs, i un traçat de la planta en ziga-zaga els primers metres, per protegir-se de la metralla de les explosions.



Vista de l'entrada des de l'interior del refugi

El subterrani, que te un recorregut de dos-cents metres i la particularitat de ser accessible a peu pla des del carrer, tenia capacitat per a albergar unes dues mil persones, i tot i no acabar-se de construir segons estava previst inicialment, assoleix una fondària des del nivell del carrer de set metres. Dels tres accessos només un d’ells continua obert, l’accés número 3, on es conserva la reixa original amb que era tancada.
Els refugiats que s’acollien aquí en cas d’alarma seien en bancs de fusta arrenglerats als costats contra les parets, mentre esperaven que passés el perill aeri. Al refugi hi havia una guarderia per recollir els nens, encara ara es pot veure mig colgada pels esfondraments. L’enllumenat es realitzava amb làmpades de petroli. També existia una font natural.
La Junta de Defensa Passiva de la ciutat va construir 1400 refugis per emparar una població de 100.000 ànimes. D’aquests albergs, 288 estaven situats dins de l’àrea que ocupa l’actual districte urbà de Sants - Montjuïc.
Durant els anys quaranta es va construir una fàbrica de vidre en el solar on estava l’entrada número 1 i al llarg del temps van emprar un tram de galeria per emmagatzemar materials. L’any 1995 es va demolir la fàbrica i des d’aquell mateix moment s’inicià un procés de recuperació de la memòria viva i del refugi per a la ciutat.
El Museu d'Història de la Ciutat està enllestint la restauració d’aquest refugi antiaeri del Poble Sec que s’obrirà al públic el proper dia 1 d’abril. S’han habilitat uns plafons que rememoren els esdeveniments d’aquella pacient i sempre heroica resistència civil. Hi hauran visites tots els caps de setmana amb una ambientació que fuig dels decorats de cartró pedra i tracta el lloc amb el més pulcre respecte. El mateix respecte que mostrà el premier Winston Churchill per la població de Barcelona quan en plena batalla d’Anglaterra el 1940, demanà els britànics la mateixa resistència que havia demostrat tenir poble de Barcelona.
Visites:
http://www.museuhistoria.bcn.es
Per a grups que ho reservin amb antelació, el Museu ofereix la possibilitat de realitzar les visites comentades, concertades qualsevol dia de la setmana.
El refugi antiaeri del Poble Sec de Barcelona és un dels llocs més significatius i emblemàtics de la ciutat durant la Guerra Civil Espanyola. Pel potencial simbòlic de les seves restes, la seva rellevància històrica i els fets relacionats amb la vida quotidiana a la reraguarda, el refugi antiaeri del Poble Sec és testimoni excepcional de la defensa passiva de la població davant els bombardeigs de les aviacions italiana i franquista.
Els diumenges l’entrada és lliure a les 13:00 hores.

Situació del refugi.

"El refugi 307. La guerra civil i el Poble Sec. 1936-1939"
Aquest és el títol d'un llibre editat per l’Ajuntament de Barcelona que es pot trobar a:
Oficina d'Atenció al Ciutadà.Pl. Sant Miquel 4. Horari: 8.30-17.30.
Llibreria del Palau de la VirreinaRambla,99
Museu d'Història de la CiutatPl. del rei,1.
Informació recollida pel Ramix.

Comentaris:

Ramiro ha dit...

He de constatar que Barcelona fue la primera ciudad de la República española en ser bombardeada, aunque no, como se dice en el texto, por vía aérea, sino que el ataque sobre la población se realizó desde el buque de guerra italiano Eugenio di Savoia, era el día 1 de enero de 1937 y causó 16 muertos. Posteriormente, el 29 de mayo de 1937, cuando ya otras poblaciones de la península lo habían sido, entre ellas Guernika, un nuevo ataque más cruento, con 64 muertes y 88 heridos, si se realizó por vía aérea utilizando los nacionales 7 aviones trimotores Junkers.

RICARD ha dit...

He viscut durant 25 anys al carrer Nou de la Rambla 176 davant mateix del refugi  307, refugi que quan eram petits als nanos delñ carrer hi haviam entrart amb lots i espelmes al arribar a la bifurcació del tunels hans agafa por i tornaban arredera.

Coneg l'historia del carrer i no me estranya que no estrobes la porta fins el 1.995 a la mateixa acera i habian altres edificis no solsament la fabrica de vidre i es sabia que tots ells tenian que anar a terra, per fer-hi jardins pero mai arribaba el  moment. Per això no sabia de la entrada del refugi de  Passeig de la Exposició. Se que els veins mes vells dels anys qurant i cinquanta si ho sabian lo que no deian res. Tambe he de dir al Sr. Ramiro que al març del 1938 hi van haver els bombardejos a Barcelona per l'aviació Feixista, això no vol dir que tambe fos borbardejada desde del mar com diu ell per la proximitat del port.

Nomes li he de dir quel el germa va neixar el 21 de febre de 1.938 i la meva mare va vaixa amb ell al refugi 307 mes d'una vegada.

Barcelona a 12 de novembre del 2.008

TRAVESSA BEGUES-GARRAF,   AVENC DE L´INFERN

“PARC NATURAL DEL GARRAF” 

 PREFACI

Incontables son les vegades que he recorregut aquest espectacular macis, singular en nombroses característiques que el fan únic al mon.  En soc coneixedor a fons de les seves entranyes, i dels seus tel·lúrics indrets, . Quantes  vesprades he passat guarit entre les seves blanques roques, cabanes, i sota els seus arbres que sempre hospitalaris, m´oferien  la volta estrellada del cel per coberta.  Arraulit dins del sac i amb  l´orella aclocada al terra, m´he adormit escoltant les veus profundes de mil boques invocant paisatges oblidats, eterns  guardadors de quimèrics  hipogeus  farcits d´inversemblants tresors naturals.

                                                                                        

Des d´aquell enigmàtic univers, part indestriable de la meva existència juvenil, per primera vegada vaig  experimentar la inefable sensació d´estar contemplant  “les nits fonent-se, com tristes espelmes dreceres enllà”.  No sabia encara que, l´alba s´alimenta dels somnis...

                                                                                        

EL TRANSPORT

Els autobusos que pugen fins Begues i Olesa de Bonesvalls, surten de l´avinguda del Paral.lel, al costat del carrer Lleida, pertanyen a l´empresa Mhon. Els dissabtes, el primer surt a les 10:00 h

                                                                                          

Arribats al poble, 11:19 h fan parada al costat de l’església.  Nosaltres, ens disposàvem a iniciar el trajecte des del desaparegut bar que, feia xamfrà amb la carretera i  a les hores servia d´estació, de la també extinta Petit Canigó.

La tornada la farem en tren,  per la tarda a partir de les  18:00 h en circula un cada 30 minuts direcció BCN

                                                                                        

LA TRAVESSA- BEGUES (365m)

Un cop a lloc, ens varem distreure fent algunes fotos d´aquell casal que tanta nostàlgia ens suscitava, i ves per on, no se dir si casualitat o sincronicitat, però el cas es que, acabàvem de comentar entre nosaltres, que en seria d´aquell grup de noietes conegudes al qual ens unia una entranyable amistat, i precisament ens retrobàrem allà mateix!!  No disposàvem de massa estona per xerrar, i encara que molt contents per poder veure’ns novament desprès de tants anys (mes de 35) l´hora, freda i abstracta mesura de l´espai temps, ens empenyia a iniciar la travessa. Des d´aquestes línies una forta i emotiva abraçada per totes elles!!

Begues 365 msnm.  Creuem la carretera de Begues a Olesa, i enfilem direcció Est  pel camí que ens durà cap els avencs del St. Roc i Puigmoltò, ara es un carrer asfaltat que malauradament queda tallat pel terraplè de la variant que, passa per fora del poble, cal anar a donar un tomb considerable per tal de creuar el pont,  tornar enrere i seguir la ruta preestablerta.

                                                                             

A LA MORELLA (592m)

A partir d´ací la senyalització, val a dir que es realment dolenta, o mes aviat molt deixada. Els camins es troben en bastant mal estat i els boscos en un lamentable abandó, aquestes condicions ens van ocasionar alguna  “encigalada”.  Sortadament, apareguérem sobre la pista que porta a  la Plana Novella i  Sitges, intersecció de Coll-Fe. Ara la seguirem avall uns 2´5 km  fins trobar a ma esquerra l’entrada de la vall del Teix,  anirem ascendint suaument al llarg d´uns 5 km. De fet, sense  adonar-nos, enllaçarem amb el Fons de la Troneda, de sobte, a ma dreta  s´ens apareix  una amplia pista que enfilem amb pendents de mes de 30º.  Arribats a Coll Sostrell (493m) ja podem divisar al Sud,  els cims atapeïts d´antenes i radars de la Morella, (592m), i el Rascler, (572 m), aixó ens dona ànims.  Deixem la pista ample i seguirem un corriol que va trepant en direcció a la carena que a l´hora forma part dels contraforts. Travessem tot el lapiaz  que ens separa de l’última rampa amb molta dificultat, i  finalment acabem trepitjant el cim.

Envoltats d’una vista impressionant de 360º, aprofitem per ingerir alguns aliments, hidratar-nos sota la generosa ombra d´un matoll i examinar atentament el mapa, cal  localitzar aviat l´avenc de l´Infern  (20 mp.) no ens sobra temps.

                                                                   

L´AVENC DE L´INFERN (560M)

Amb tot, fou tasca  feixuga trobar-lo, però finalment, allà al peu del Rascler, i a pocs metres de la senda, s´obre la boca (560m).  En un tres i no res tenim l´instal·lació feta, i estem llestos per iniciar  l’ensulsiada.  El primer en despenjar-se va estar un servidor, a continuació ho va fer en Ramon,  en Joan va dir que no  tenia cap desig de baixar.  En el fons podem observar que, estem envoltats de colades i banderes de gairebé l´alçada del pou, totes elles seques , esquerdades i  en un estat avançat de descalcificació. La seva existència començà probablement a principis del Miocè, quart període de l’era Cenozoica,  es a dir fa uns 23’3 milions d´anys, en un paquet elevat de calcaries aptianes.  L´entorn paisatgístic  es ja desaparegut,  per aquestes raons (i d´altres) sabem que estem en l´avenc mes antic de Catalunya.

La formació de la dolina que el precedeix, es posterior a l’embornal inactiu preexistent. Finalment es produí la comunicació amb l´exterior.   Es previsible que la profunditat real d´aquest fenomen espeleològic, sigui molt superior a l’actual.

                                               
ALTRE COP LA TRAVESSA- EL PLA DE CAMPGRAS (522m)

Ja eixits, reiniciem la marxa. A la nostra esquerra va quedant el que tristament “es”  la Vall d´en Joan. Una gran escala artificial (des de les costes de Gavà fins el mateix Pla de Campgras),constituïda de llargs graons de terra comprimida i milers de milers de tones de merda social enterrades. A això en diu seny la nostra classe política...

En poca estona travessem el Pla de Campgras (522m), no sense fer una rapida visita als dos punts mes emblemàtics;  la famosa bassa que, encara es conserva be com espai d’interès biològic, i els immortals “Iglús” de pedra seca, lloc de pernocta molt concorregut en aquells temps, ara amb els dos sostres esfondrats probablement a cop de dinamita, obra de vàndals?...  Be estaria  refer-los per tal de preservar el patrimoni rural.

Des d´aquest paratge, continuem per la drecera dels avencs. El primer en sortir-nos al pas es “Els Llambrics”  al voltant dels 100mp., poc mes endavant, “l´Asensi” amb 70mp.  N´hi ha uns altres, però de menys importància, com el de la “Sílvia” 13mp.  En aquesta part, abunden els Palmets o Margallons mes crescuts (Chamaerops Humilis),  una mena de palmeres nanes autòctones del sud d´Europa, i que semblen haver superat miraculosament, els excessius incendis forestals que ve patint aquest “espai natural”. Sortim novament a la carretera que porta a la Plana Novella i Sitges, perdem alçada ràpidament i passem lleugers pel costat de l´indicador  de la cavitat mes popular de l´orbe espeleològic català, “L´Emili Sabater” (40mp), potser no exageraré si afirmo que  es difícil trobar un sol espeleòleg que no  l´hagi explorat  reiteradament.

LA PLETA (267 m)

En pocs minuts ens personem davant d´aquesta antiga masia, que nosaltres malauradament ja coneixíem en un llastimós estat de ruïna. Tanmateix restaven alguns sostres bastant sencers, i aixó encara la feia útil com precari aixopluc per tal de descansar sota teulada. Es tracta d’una construcció d´estil tradicional a base de pedra i maó a la vista, destinada a l’economia ramadera. Destaca l´imaginatiu con que serveix de tapa a la cisterna, també coneguda com l´avenc de la Pleta (10mp).  El conjunt data del 1804, obra atribuïda a Francesc Berenguer i Mestres.  Feliçment en l´actualitat, es ben restaurada i serveix com oficina-centre d´informació, propietat de la Diputació de Barcelona que, es qui “gestiona” les 10.638 ha d’extensió del parc.  Trobem a faltar el fet de no haver-li conferit una utilitat funcional mes propera a l´excursionisme, a mena d´alberg,  o base social comunitària, de prospeccions per noves troballes espeleològiques, etc.

DEL “PASSEIG DE GRACIA” A LA PLAJA DE GARRAF (227m)

L’anhel d’una cerveceta, ben freda, ens encoratja ara ja amb força a recórrer l´últim tram de la caminada.

Seguim la mateixa carretera per on hem vingut.  Torcem a mà dreta pel primer entrant que trobem, es tracta del viarany que travessa el Pla de Vinyals (227m), conegut per nosaltres com “El Passeig de Gracia”. Deixarem en rere també una gossera privada, (no sabem si massa legal),  fins connectar amb la Serra dels Pins (236m) o el poc que queda d´ella. Una desenfrenada cantera  ha fet desaparèixer literalment aquesta part de la muntanya. També observem des d´aquest punt, cinc o sis agressions mes d´aquestes superlatives proporcions.  Amb tan ofensiva visió, i l’ànima plena de dolor, indignació i ràbia, voregem aquest immens buit de centenars de metres de fondària, protegit amb xarxa  filferrada, per tal d´apropar-nos a la vessant sud del serral que, salta abruptament fins la mateixa població i platja de Garraf (0 m).   En els nostres temps, aquestes tarteres que baixaven pel dret, les anomenàvem; “El Matafigues” i  “El Matacollons” respectivament i per ordre d’escomesa. Aquets vials, per manca d´ús han deixat d´existir. (avui tothom puja amb cotxe).  Així les coses, no ens toca altre remei que, seguir en direcció a la façana marina i anar recorrent un inacabable zig-zag que, en els seus tresats finals, i abans d´assolir el nivell cero, van des de Garraf a Port Ginesta de Castelldefels!!  I sant tornem-hi!! . Es clar, aixó resulta desesperant quant ja fa estona que, ens ronda obsessivament pel cap, la imatge d’una ampolla glaçada de.... del que sigui!!

Despres de nou hores de caminar sota d´un Sol de justícia, ben be valen un bon descans al  fresc recer d´una guingueta, a la bora de la Mediterrània !!

                                                                              

DENUNCIA PUBLICA

A tots aquells que, d’una manera o altre han permès i estan permetent, la destrucció sistemàtica i a gran escala d´un conjunt feréstec patrimoni de tots, que hauria d´estar summament cuidat i emparat de qualsevol agressió, per insignificant que aquesta fora.

Quina classe de parc natural, “protegit”  i ple d’hipòcrites etiquetes es? quant s´estan consentint tota mena de profanacions desmesurades, producte directe de l´ambició irracional del capitalisme, sobre ell.

Incendis repetitius, (l´últim a finals d´aquest agost) abocador oficial de deixalles urbanes, abusiva “antenització” aeroportuària dels seus cims mes significatius, liquidació de la seva arquitectura rural, proliferació desproporcionada de zones d´extracció mineral (pedra calcaria per transformar-la en ciment) de conseqüències ja irreparables .  En definitiva,  demolició integra i irreversible   del paisatge,  com   “efectes  col·laterals”   directament   relacionats   amb   el   “PELOTASSO”  immobiliari.  

Responsables?... qui han de ser sinó “els  de sempre”?, abnegats  apostates de la honestedat, els que engreixen el cada dia mes odiat “establishment” polític en absoluta connivència, amb els grans poders fàctics.  Bancs, caixes, multinacionals, especuladors de tots tipus, creen les expectatives de negoci, la classe dirigent ofereix la impunitat allà on es supera la legalitat, òbviament no sense permuta d´ interessos personals, i als “d’a peu” ens imposen  un “plat de llenties a canvi del nostre regne”.  Meravellosa  igualtat la del nostre sistema, on permanentment hi ha els mateixos beneficiats i els mateixos espoliats, conseqüència subjacent d´aquell eloqüent eufemisme que, amb posat solemne i  boca plena, anomenen estat de dret i democràcia, ja, ja...  

 

La crisi que estem vivint, la continua pèrdua  de drets fonamentals, socials i laborals, l´empobriment endèmic que acceleradament afecta a mes estrats de la població,  la anihilació abjecta  del medi natural, la sobreprotecció de que cada vegada mes  gaudeix el capital, en detriment d´un  col.lectiu  assalariat  traït  pels seus propis interlocutors,  no son si no, els resultats objectius que afloren a traves d´una élite governant entossudida ( amb poc èxit) en escenificar a base de guions preestablerts i antagònics,  les avantatges i bondats de viure en una societat justa i democràtica.  Si mes no, la trista realitat diària ens demostra descarnadament que, cada jorn que passa ens estem submergint mes i mes en una dictadura pura i dura del capitalisme sense escrúpols, relegant el paper de la política a poc menys que  un patètic guinyol de titelles.

Ara be companys, “ells”, son autoritat per que nosaltres amb el nostre vot, els hi conferim aquest poder. Si encara ens resta una bri de consciencia de classe. “Al loro!!” que no ens fotin  mes!!  exercim el nostre dret... DESAUTORITZEM-LOS!!!!

 Quim