LA BAL D´ONSERA

LA BAL D´ONSERA

SERRA DE GUARA  (OSCA)   30, 31, 1 D’OCTUBRE I  NOVEMBRE 2010

Situada a la part mes noroccidental del macis, a falta de 28,4 km de la ciutat d´Osca, trobem la petita població de Panzano (649m. sobre el mar).  Actualment compta amb uns 45 habitants dedicats bàsicament a l´agricultura i ramaderia, amb un incipient sentit del turisme d´aventura, dic incipient puig que el potencial disponible crec que dona per bastant mes.

Dia 30 d´octubre

Trobarem el càmping “Cañones de Guara y Formiga” sobre el km 22 de la carretera A-1227 en direcció a Bastaràs.  Aquest establiment  ens servirà de centre d´operacions durant els tres dies que per aquí hi serem. La puntualitat no va estar gaire uniforme, va anar des dels mes puntuals, fins els que es van passar de llarg...

Desprès d´instal.lar-nos en una sala amb catorze lliteres, sobre les 12 del migdia, en Ramon, na Fina, l’Enric, i na Maribel, marxen cap la “Ferrada del Palomo”, i la resta, José, Cristina P., Montse, Albert, Rafel, Quima, Cristina L. i Quim, cap la vall de St. Martin de Bal d´Onsera.

Un cop arribats a St. Julian de Banzo, seguim per la HU-V 3302 que, es transforma en una circumval·lació al voltant del nucli urbà. Hem d´anar en compte dons aviat trobarem una corba molt pronunciada a l´esquerra, on hi ha un indicador a St. Martin de la Bal d´Onsera, es tracta d´una  una pista que s’obre a ma dreta, l´agafarem i encara no l´haurem transitat uns quants metres, un altre cartell ens encamina novament a la dreta, en aquest cas el ferm es en bastant mal estat, pel que haurem de patir una mica amb els cotxes baixos. A partir d´ací, en pocs minuts descobrim  un aparcament senyalitzat, bastant espaiós i amb panells informatius.

El dia amenaça pluja, si mes no, decidim equipar-nos amb les capelines i iniciar la caminada pel senderol S6/PR-HU-165 que, en sentit descendent ens situa a la llera d´una riera seca plena de còdols. Hem de seguir a ma dreta, es a dir cap amunt. En alguns punts, podem agafar unes dreceres per tal de poder caminar millor fins arribar a l´indret, on la vall  comença a tancar-se i el camí s´enfila en zig-zag per la vessant esquerra, travessant una densa zona boscosa. Seguint sempre  l`indicador S6 arribem a un desviament de la mateixa ruta, una possibilitat  es el camí de “La Viñeta”, i l´altre “La senda de los burros” tots dos marcats amb S6, dons tots dos porten al mateix lloc. El primer ho fa per un pas bastant vertical equipat amb sirgues i encara que velles, resistents baranes de ferro. L´altre consisteix en un camí bastant costerut, però sense cap dificultat. Com he dit amb dos ens deixen al coll de St. Salvador.

Des d´aquest port, es divisa una panoràmica molt abrupta i feréstega, estem al vell mig de  la cresta que separa les dues valls, la S6 i la de St. Martin de la Bal d´Onsera.  Per tal d´arribar a l´ermita que es troba situada al fons del barranc que tenim davant, podem optar també per dues vies; la primera consisteix en agafar el camí que ens senyala l´indicador, i descendir els gairebé dos-cents  metres fins la riera, acte seguit la remuntem uns 150m fins arribar a un circ tancat, en el que aprofitant una gran balma, hi ha  l´esglesieta en bastant mal estat de conservació.

La segona, proposa  realitzar el descens aprofitant el tram superior del mateix barranc, accés  que trobem seguint la carena uns 300m. en direcció NE. Aquesta ensulsiada incorpora un salt de 12m., 2 de 20m , i un final de 22m, que ens deixa davant mateix del santuari. Varem trobar la canal, si mes no, excessivament atapeïda de tot tipus de vegetació, i no hi havia senyals d´instal.lacions, a més, en aquell precís instant començà a ploure de forma continuada i abundant, raó per la qual decidim posar-nos la capelina, i retrocedir fins l´inici del corriol habitual senyalitzat. Un cop situats novament al pas, ens fan saber que la Quima i la Montse han retornat als vehicles, mentre que la Cristina L. ha descendit amb els gossos (la Petiteta i l´Orió) fins la capella.

Aquest corriol, requereix molta atenció fins hi tot quant el terra es eixut, degut a la gran pendent que presenten les llises llastres de roca en que discorre. Ara mullades, i regalimant aigua es feia realment perillosa. Va ser de gran ajuda la presencia de tot un itinerari de barres de ferro recent clavades, segurament amb previsió  d´instal.lar una sirga de dalt a baix, per tal d´assegurar-se. 

Durant la davallada, la pluja s´havía intensificat i ara queia amb força.

Ja a peu de  riera, ens trobàrem a la Cristina L. que tornava amb els gossos, al veure´ns  s´afeigí a nosaltres   per tal  d´aixoplugar-nos en aquell petit temple troglodític, enclavat en un lloc tan inhòspit  com inversemblant.

Desprès d´ingerir alguns aliments i donar gracies a l´icona de  St. Martí, aprofitem un recés de la pluja,  per reprendre la tornada. Abans de marxar, una última mirada a aquella replaceta gairebé tancada, on en un racó destacava el petit campanar, i immediatament al darrera, aquella fina cascada que es precipitava remorosa des de 30m.

L´ascens fou, encara que sembli contradictori, mes descansat i plaent que el mateix trajecte en sentit contrari, si mes no, la gosseta anava bastant tocada, i la Cristina L. va haver-la de carregar a coll, i cedir sa motxilla a un servidor.

Novament situats a la collada, decidírem retornar per “La senda de los burros”. Aquell baixador es fa bastant pesat i inacabable fins assolir la riera de còdols.

A les 19:00 h. Arribàvem finalment als vehicles i empreníem bastant molls el retorn a la “Base d´operacions”. Allà ens esperaven els que havien anat a la “Ferrada del Palomo” i entre cerveceta i cerveceta fent petar la xerrada, es va fer l´hora de sopar. Cal remarcar que la relació qualitat-preu, es molt bona i varem quedar satisfets.

Dia 31 d´octubre

 La nit va transcórrer plujosa, i el dia eixía plovent de valent, davant la impossibilitat de dur a terme alguna de les activitats previstes, novament es van formar dos grups amb motivacions diferents, els uns anaren a visitar la ciutat d´Osca,  i els altres anàrem a fer el mateix, però al castell de Loarre. Al mig dia  dinàrem novament a l´hostatgeria. Per la tarda, com semblava que el cel s’arreglava, encara ens donà temps d´anar a fer una passejadeta fins la capçalera del barranc del riu Formiga, (Camí equipat i de tres hores) zona molt escarpada i de dificultat mitjana, ara be, amb un paisatge preciós. Al capvespre ens retrobàrem a taula per sopar i finalment, celebrar la “Castanyada” tots plegats.

Dia 1 de novembre

En llevar-nos, la primera tasca va consistir en plegar estris, fer les motxilles, recollir  l´habitació, rentar-nos, carregar els cotxes, i desdejunar. El dia es presentava  clar i ventós.  Tant l´Enric, la Fina, la Maribel i el Ramon, van optar per marxar ja cap a Barcelona. Nosaltres dos, la Cris i el que subscriu aquestes línies, degut a l´aflorament d´un virulent refredad que, amb seguretat  ja portava covant durant algun temps, també ens varem retirar. La resta van decidir anar a fer la “Ferrada del Palomo” i pel que sembla s´ho van passar força be.

Ja en parlarem d´això, i tan que si!!

Quim

   

LA VALL DE ST. ANIOL D´AGUJA

L´ALTA GARROTXA-GIRONA

Dies 10, 11, i 12 de setembre del 2010

Es tracta d´una bona ocasió per tal de visitar algunes poblacions d’interès turístic, i a l´hora caminar per inigualables espais naturals.

En el nostre cas ens varem programar una mena d’itinerari, amb base d´operacions al càmping de la Soleia d¨Oix (2ª categoria) .

Dia 10

Sortim de la Floresta  i enfilem per l´autovia Lleida-Barcelona fins l´alçada de Cervera, on ens desviem per l´eix transversal. Arribats a Manlleu, continuem en direcció als túnels de Brecons. Tot sortint, i poc abans d´entrar a Les Preses, a ma dreta, hi ha un lletreró indicant-nos una petita pista   que de seguir-la fins el final, ens conduirà a  l´esplèndid mirador dels volcans de la Garrotxa.

Desprès d´uns 10 o 12 km de carretereta asfaltada en bastant mal estat, degut a la seva estretor i la infinitat de revolts costeruts en que es desenvolupa, arribem a dalt.  Ara be, un cop situats, hem de reconèixer que l´atreviment ha estat recompensat amb escreix.  Podem deixar el cotxe en el solitari pàrking d´un petit restaurant molt ben integrat en mig del roquissar i  l´exuberant  massa forestal.  D´ací neix  un camí d´un centenar de metres que entre la espessa i alta pineda ens condueix directament a la balconada, des don visualitzarem una excepcional  panoràmica de 180º .  Tenim a tocar gairebé la totalitat dels cims dels Pirineus orientals, als seus peus i al complert, la zona volcànica, finalment, en primer terme a vista d´ocell la capital de comarca.     

Novament en ruta, travessem  Olot i fitxem rumb a Castellfollit de la Roca. Desprès de contemplar el majestuós tallat basàltic que suporta el poble, deixem la autovia de l´eix Pirenaic (A.26) i ens endinsem direcció Montagut, passarem de llarg aquest nucli urbà i  seguint la carretera sense deixar-la,  arribarem  a Oix.

Un cop refets en el molt ben restaurat menjador de la masia del càmping, prenem possessió de la còmoda rulot que serà el nostre acollidor aixopluc d´aquests dies, i ens permetrà allotjar també a la “la Petiteta” (la nostra gosseta, la qual cosa es d´agrair).

Per la tarda, anirem fins Besalú, vila immersa en la historia, farcida de monuments medievals i d´una abundant obra romànica digna de ser admirada.

Per llurs carrers encara es respiren aires d´altres èpoques. Tot fent una passejadeta, ens acostem fins l’impressionant pont sobre el Fluvià, construït per en Pere Baró, Mestre de Ponts de Perpinyà pels voltants del 1316.

            

                                 

Allà mateix, trobem el call jueu, on encara resta l´únic MIQVÉ que es conserva a la península ibèrica i el tercer  d´Europa. Aquest  mot vol dir, Banys Jueus de Purificació. Es tracta d´una sala subterrània amb una piscina que, es construïa amb uns preceptes i proporcions determinades per tal  d´efectuar cerimònies d´ablució espiritual.  Finalment visitàrem les esglésies de St. Pere i St. Vicenç de Besalú, fundades als voltants del 977 pel comte-bisbe Miró Bonfill.

Dia 11

Ens alcem aviat, i ens disposem a tots els efectes  per tal d´estar a les 9:0 h a la masia del càmping de Sadernes, lloc on hem quedat amb la resta de la colla. Molta puntualitat no en van tenir, aquest cop es van passar gairebé d´una hora!!

Sortint de l´espai d´acampada, el primer que trobem es  l´ermita romànica de Stª Cecília, en poca estona arribem al segon pàrking i  control d’informació. Tot el camí al llarg dels 5´4 km, de recorregut, es ben senyalitzat amb línies grogues horitzontals, no te pèrdua,  si mes no i a títol informatiu, crec que val la pena destacar les fites mes interessants de la ruta, afegint els temps aproximats que podem invertir en fer-los. 

                                

                                 

                                                             

Des d´aquest indret fins el pont Valentí, (preciós romànic)  trigarem uns 30´ per un camí de carro bastant ample que ens aproximarà a la vora de la riera de St. Aniol d´Aguja. També haurem deixat enrere el tercer i últim estacionament de vehicles.  30´ mes fins la represa del Gomarell, i d´ací a St. Aniol  seran uns 60´.  Un cop descansats, decidim seguir fins el salt del Brull,  15,´ aquest tros es potser el que està en pitjors condicions ja que s´han de saltar, o vorejar grans blocs de pedra, així com creuar el riu en diverses ocasions i acostuma a relliscar bastant.

                                         

Aquesta pintoresca “cua de cavall” d´uns 30 m de caiguda representa el final del trajecte, havent superat fins aquest indret un desnivell d´uns 190m.

                                      

De tornada passem novament pel gorg Blau, lloc paradisíac on malgrat les gèlides aigües, sempre hi ha algú nedant. Novament arribem a la font de St. Aniol, ens refresquem, fem fotos de l’ermita romànica, de l´antiga hostatgeria, i de la rectoria. (Excepte el temple, les altres dues construccions son en estat de roina) Tanmateix aprofitem per recuperar energies abans d´iniciar el retorn, cosa que decidim sigui pel mateix itinerari que hem fet, deixant de banda la variant que passa pel damunt dels vertiginosos  cingles, també anomenada “El salt de la núvia”. 

                                

Explica la llegenda que;  Un home d´edat avançada, i de bona posició social, aconseguí arreglar-se-les per tal de contraure matrimoni amb una noieta joveneta de família humil, a la qual els pares van obligar a d´esposar-se amb ell. La nit abans de la cerimònia, presa d´una gran desesperació, va córrer embogida pels penya-segats fins precipitar-se al buit...

Un cop retornats al bar de la Masia de Sadernes, aprofitem per tal de fer uns beures, comentar les incidències del dia i fer propostes  per la propera sortida, que sembla ser serà a la Serra de Guara, Osca.

Finalment es fa l´hora dels adéus i els companys han de tornar-se´n cap a BCN, nosaltres encara restarem per aquestes verdes contrades fins demà.

Dia 12

Varem passar una nit bastant sorollosa, (fins quarts d´una) degut a que la direcció del càmping autoritza a fer “festes particulars” en mig del recinte, sense tenir en compte que donada la zona de muntanya en la que ens trobem, hi pot haver gent que desitja matinar. En realitat  l´ambient no en tenia res de muntanyenc, sinó mes aviat de suburbi.  El servei, molt amable, si mes no excessivament insuficient, per botó de mostra val a dir que, restàrem esperant en el menjador de l´estatge durant gairebé tres quarts d´hora, sense divisar cap anima vivent,  i  ja era obert per sopar!!  Finalment vist l’èxit optàrem per anar a fer uns entrepans a la rulot.

No recomano aquest establiment, per aquells que els agradi gaudir dels dies de lleure practicant l´excursionisme o qualsevol altre activitat que, requereixi matinar per tal de recórrer pacíficament els seus tel·lúrics indrets.

De bon matí “plegàrem veles” i  enfilàrem   direcció a Beget.

Aquest petit poble, es troba a uns 30´en cotxe i si estem aprop,(com es el cas)  paga la pena fer-li una visita. Enclavat a una altura sobre el mar d´uns 541m, va  esser incorporat al 1969 a la vila de Camprodon. (Ripollès)

Només arribar, ens rep  l’església romànica de St. Cristòfor que guarda  sa majestat de Beget, declarada monument nacional al 1931. Acte seguit, hom pot endinsar-se pels carrerons empedrats vorejats d´edificis rústics molt ben reconstruïts, on la combinació, flors,  pedra,  fusta i  ferro forjat, mostren al visitant un aspecte tan esplèndid que, amb seguretat ni de noves mai van oferir. Tal com ens va comentar un aborigen, “han fet un pessebre en contes d´un poble”.  Destacar-ne la importància tan estètica com estratègica dels dos ponts romànics que, vertebren el nucli urbà salvant les dues rieres que el travessen, la Rocabruna i la Can França.

                                 

Parlant de ponts romànics, tampoc vull deixar de citar, el que de tornada hi trobarem a ma esquerra de la carretera del riu Llierca, es tracta d´una solida construcció medieval d´un sol arc ultrapassat i gràcil, com gairebé la totalitat dels ponts d´aquest estil en la zona  (S. XIV-XV) que sorprèn per la seva alçaria, entre 28-29 m, a mes dels 3m d´amplada pels 52 de longitud. Crec que es obligatori d´aturar-se, contemplar-lo i...  com no... creuar-lo!!.

Molt rebé companys fins la propera!!

En aquesta sortida ens varem trobar;  L’Albert, en Ramon, la Montse, la Mercè, la Cristina, la “Petiteta” el Rafel, el José, el Quim, i el Joan.

Quim