VIDA SOCIAL

Aquest article ha estat recuperat de l´antic Trobador (13 d´abril del 2010) 

 

REFLEXIONS SOBRE LES HOMILIES DE LA “BODEGUETA”, I MES...

(ESCENARIS: “ BAR-BODEGA BARTOLÍ” , I LA MULTINACIONAL “BOCATTA 2000 SL” DIA 12 DE MARÇ DEL 2010 )

Benvolguts amics: enguany, a les acaballes del mes de juliol, si no compto malament, es compliran cinc anys del RETROBAMENT. He de manifestar que sempre i invariablement he departit bons moments, no puc dir el contrari.

Aprendre a viure entre tantes voluntats diferents i perllongar de forma indefinida l´amistat, es sens dubtes un gran repte, diria, una mena d´ascesi cap a la saviesa. Una autentica alquímia de l´esperit. Recordeu aquella frase; “Envellir es inevitable, madurar es opcional”. Dons be, conrear l´amistat es també un magnífic exercici de maduració, mentre envellim i esperem...

A partir d´aquella dada i fins ara, individualment he fet una mena de viatge als vells temps, però no pas per enyorament del passat, sinó per descobrir tal vegada coses semblants amb ulls nous.

Entenc la vida, (en qualsevol cosa que hem faci capaç de trencar la rutina) com una provocadora aventura, m´agrada sentir la intensitat del seu refrec pel rostre, de tal manera que, el cabdal de les seves “paraules” sigui tant crescut, que no hem permeti aprehendre-les totes, ni mitjançant l’abús de la consciencia. No penseu pas que es tracta de golafreria cultural, puix que daixò mai en tindrem prou. No,no, es tracta d’una subtil i personal via d´experimentació, per tal d`intentar restablir alló que l’asèpsia científica del triumvirat ADN, (Aristòtil, Descartes, Newton) ens van atrofiar. Si,si, hi ha l´interes de recuperar i rehabilitar LA INTUICIÓ, per tal d´anivellar-la en l’ús, indistintament amb la raó, es a dir, conquerir la simbiosis dels dos hemisferis del nostre cervell, només així, crec, podrem assolir la oportunitat d’eixamplar l’horitzó dels nostres coneixements. D´abandonar per sempre l´experiència plana i unidimensional de la nostra visió existencial. D´obrir d’una vegada el rellotge tancat d´Einstein, i meravellar-nos potser, amb la insondable i aterradora vacuïtat del seu mecanisme. En definitiva, d´anar més lluny, cada cop mes lluny, en el nostre particular viatge a Ítaca. La nau torna a ser a port, embarqueu-vos-en!!, res teniu a perdre, sinó una insospitada eternitat per guanyar !!

Prediques com aquestes, poden portar a la indistinció a aquells companys que, sota els imperceptibles efectes de la passió i l´escalfor de la tertúlia sentencien lapidàriament.

Mai podem confondre la recerca interior, amb la sembra de llavors de noves i grans creences religioses, per que senzillament no hi tenen res en comú que, no sigui la mútua i sistemàtica divergència. Algunes simples comparacions poden, aixó si, amb bona voluntat i enteniment, escampar la bòria, per exemple;

Les grans religions, per norma general necessiten com a mínim d´un Deu. En la recerca interior, no es necessari.

Les grans religions, necessiten també de proselitisme i grans congregacions de fidels, a mes d´estructures jeràrquiques econòmiques i de poder . La recerca int. demana incondicionalment estricta soledat. Qualsevol seguidor interfereix i molesta.

Les grans religions, necessiten de litúrgies, dogmes, rictus etc. En la recerca int. tot aixó es innecessari, rebutja exterioritzacions.

Les grans religions necessiten grans i onerosos temples. En la recerca int. l’únic temple imprescindible, es un mateix.

Les grans religions necessiten d´un o d´uns quants llibres sagrats.(tots ells, sense excepció, escrits pels homes, no pas per Deu) En la recerca int. l’únic llibre l´escriu un mateix a costa dels seus avenços i descobriments personals, íntims i intransferibles, es a dir, no serveixen a ningú mes.

Les grans religions es fonamenten en la fe cega (molt enginyós aixó). La recerca int. vol agosarament, vigília i confiança. (Recordeu quan fèieu espele? Tan com cordes i estris, necessitàvem; atreviment, molta atenció, i confiança, que sinó?)

Per finalitzar, ja que podríem continuar fins molt tard, diré que, Les grans religions, estan pensades per perdurar en l´espai i el temps. En la recerca int. l´espai i el temps comencen i acaben en un mateix.

Si persistim en fer de la necessària recerca del coneixement, una gran religió, llavors gairebé tots som religiosos, si més no, el significat d´aquesta paraula, es del tot incompatible pels esperits que busquen la veritat i l´alliberació en l´unic lloc on pot estar, es a dir, més enllà de la matèria. “Si vols estar en pau amb Deu, declara la guerra a totes les religions”. (Proverbi xines)

Estimo personalment que, autonegar-nos sistemàticament a conèixer la part transcendent que, universalment tots i tot posseïm, sense intentar al menys, fer-ne res per tal d’esbrinar el menor indici de la seva veracitat o existència, be a ser quelcom com tenir un parell d´ulls i entossudir-nos en nomes volgué veure a traves d´un sol. Negar sense percepció de causa, es negar per negar.

Fins hi tot aquesta actitud tan estesament materialista, esdevé cada dia més insostenible, ni els sectors de la ciència mes conservadors tenen ja el sòlid convenciment de que, el que coneixem com realitat, sigui un fet o quelcom objectiu. Que es la realitat?* Fa aproximadament 2350 anys, Plató va respondre amb sospitosa exactitud, “Coneix-te a tu mateix”.

Be amics, no us creieu pas que tot el “Party” va anar d´aquest pal, també la vessant artística en versió fotografia va fer acte de presencia amb la presentació d’una nova foto premiada, per part de l´amic José, que disposarà en aquest blog d´un espai i comentari especial per ella i per ell. La broma, les tafaneries, les anècdotes més variades i dispersions mentals, també conduïren a la preparació de noves activitats, de les quals us faig cinc cèntims;

Sortida a la cova de la Rabosa El Perelló Tarragona data per determinar

Sortida d’àmbit Urbà-cultural, Visita als monuments romànics de la ciutat de Lleida i a la pròpia “citi”

Sortida al macis del Garraf. Travessa de Begues a Garraf, alguns volem fer de passada l´avenc de l´Infern, el més antic de Catalunya 20mp.

(Observeu les dues fotos, i trobeu les 13.000 diferencies.- Quin hora era? Quants hi som ?... Hi ha premi pel qui respongui correctament les tres preguntes !!! (carregar les cordes en la propera sortida) )

ACOMIADAMENT PER AVUI

Des d´un principi, no he valorat mai tant l´objectiu d´anar al barranc tal, ferrada o cova qual, com el fet de tornar a veure-us i departir alló que convingui. Intueixo que, el que ens permet aprendre, no es el motiu final, sinó el que passa pel “camí”...

Per tal que aixó que us comento sigui possible, he procurat incorporar a totes les sortides activitats paral·leles que permetin a tothom gaudir d´un cap de setmana tots plegats, al menys, mentre la vida ens concedeixi aquest gran privilegi.

Fins un altre companys !!!

Quim

*Que es la realitat? Es, també el títol d´un llibre d´Alan Watts ( Un dels precursors del “Canvi de Paradigma”) Denuncia una cultura basada en la lluita de l’ésser humà versus la Natura. Cultura d´agressivitat i dualisme, com si cada un de nosaltres ni tan se val fórem ja naturalesa. Denuncia la ideologia de la “vida com a treball” que condueix a la vida material i sense alegria...

*Que es la realitat? Serà, el títol d´un proper article pel Trobador, que penso plagiar, amb tota premeditació, però l´argument de fet, contemplarà mes l´aspecte directe d´aquest terme, contingut en un altre marc conceptual, on no hi mancaran entre d´altres ingredients, els fonaments de la nova física, es a dir molta imaginació. (Espero que no us acolloniu, la nova física te ja més de cent anys) .

Publicat per Ramix

1 comentari:

Anònim ha dit...

Molt bones les reflexions, i mes veritables que les "veritables religions"
Que per molts anys es trobeu a la bodegeta
David

VIDA SOCIAL... ANEM AL TEATRE

 7 -1-11

“PROBABLEMENT, LA MILLOR COMEDIA DEL MON!! Diu el pretensios eslògan publicitari que, ens invita a comprar l´entrada (24 €). Segurament alguns pensaran que soc un xic friki pel que diré a continuació, si mes no, crec que arribat el cas, aquest pensament seria  molt exagerat, tant, que fins hi tot podria entendres com una forma subtil de menysteniment a d´altres comèdies bastant més enginyoses. 

Ja m´he curat en salut. Ara diré que, al llarg i l´ample de tota la obra, en cap moment va incitar la mes mínima feina als meus músculs risoris, i que la dinàmica  còmica no presentava indicis de catarsi apreciables, que no estiguessin sustentats pels inacabables cops de porta, i escenes que suscitaven sensacions pròpies  d`èpoques pretèrites. Certament, en aquella representació tot adquiria un sabor marcadament ranci, o desctualitzat. Per més “inri” suporto malament la sobre actuació dels actors.   

Be, aixó vos ho dic per que ja a la mitja part si per mi fos, hauria marxat. Ara be, la gent reia, si, si...reia,  jo no podia saber de que, (ni encara ho se ara), però creieu-me, reia.  Hem va passar pel cap com un pensament fugaç... actors camuflats entre el públic per tal d´incitar al riure? No ho se... el que si que tinc clar es que vaig malgastar 48€.

Una bona pitza al Pastificio, va permetre’ns reingressar al mon dels vius. Ja amb la panxa plena i recuperat el bon humor, varem caminar una mica per tal de retornar al Pap Bobby´s Free, el mateix que havíem estat abans d´entrar al teatre. Unes copes i unes partidetes al futbolí salvaren una nit que semblava abocada a l’oblit. I ja ho sabeu…“Be està allò que be acaba” .*

PD.

Sincerament, hem vaig animar a veure “Pel davant i pel darrera” assessorat per la emissora Catalunya Radio, que acabava l´espot publicitari de la comèdia amb el seu segell de qualitat radiofònic, “Recomanat per Catalunya Radio”.

Ningú de la colla dels que anàvem, en va quedar satisfet, fins hi tot alguns s´adormien. Crec que el servei de critiques teatrals d´aquesta insigne entitat, hauria d´estar una mica mes seriós a l´hora d’assessorar als oients.  Personalment no el tindre tant en compte en endavant.        

Quim

* Frase final d´un dels contes de “Les mil i una nits”

HA VOLAT UN LUSTRE...

HA “VOLAT” UN LUSTRE...      

 Del  31/7/2005 al 31/7/2010)

Es ben cert que el temps  ve a ser com un joc de densitats,  una mena de bufeta que es dilata tensa i erèctil o es contreu flàccida i deforme.  Els lustres volen?... No ho se, si mes no, sembla ser que el temps no existeix per si sol, ens necessita a cada un de nosaltres per tal de ser conscient de si mateix.  

De naturalesa   intangible però d´implacable efecte sobre totes les coses, ens adonem de la pròpia interacció personal, sobre tot quant hem d´anar a renovar el DNI, es a les hores quant ens fem conscients realment  d´aquesta influencia que en diem envelliment.

Esdevé “matèria”  inflexible, només els sentiments poden alterar la seva consistència, i si no, fixeu-vos-en;  Quant esperem quelcom que es important per nosaltres, les hores no passen mai, es com si ampliéssim l´atenció en la vida i vivim cada segon com si es tractes d´eternitats.  El mateix però a la inrevés passa quant no desitgem que arribi el moment fatídic, llavors el temps no corre sinó vola.

En realitat son els nostres sentiments els que creen i modulen el temps, el nostre temps, el temps individual el que ens toca viure...  Es per això que si hem pregunteu, volen els lustres?... Dons ara que ho penso... Si, per mi ha volat un lustre.

Traslladant aquestes reflexions a un nivell més transcendent, amb una mica d´esforç podríem albirar que a les nostres atemporals existències, allà on anem, durem sempre el temps transmutat en sentiments. Genuïnament son ells els que vertebren  l’essència de la nostra consciencia o ànima.

Des del  Retrobament al bar del “Descobriment” el dissabte  31 de juliol del 2005, fins el dissabte 31 de juliol del 2010  han transcorregut així contant per sobre;  5 anys, o 60 mesos, o 1825 dies, o 43000 hores, o 2.628.000 minuts, o 15.768.000 segons. Aquell local  amb tanta solera, es avui un solar sense edificar que corresponia al nº 45 del carrer Valladolid.      

                                      

La nit va transcórrer plàcida i animada, a la terrasseta del “Pans” Plaça del Centre, i desprès tot fent un passeget, ens acostarem als “garitos” del carrer St. Antoni, per tal de fer un beure.   Fins hi tot en Ferran Verges va estar present. El clima ens va respectar i tampoc la fresqueta hi va faltar a la cita, que mes podíem demanar?  

Fins la propera col.legues !!

Quim